DIJOUS 26 DE GENER 2012 A LES 20H I A LES 22H30 AL CINEMA IMPERIAL
ENTRADA GRATUÏTA PER ELS AMICS DE L’Alliance Française
De Claire Denis amb Isabelle Huppert, Christophe Lambert, Nicholas Duvauchelle, Isaach de Bankolé
SINOPSIS:
En un lloc d’Àfrica, en una regió en plena guerra civil, Maria es nega a abandonar la seva plantació de
cafè abans de la collita, malgrat les amenaces que els han llançat al damunt.
CRITICA:
La multitud pobre oposada a la minoria rica. El saqueig de la propietat per part dels que no
tenen res. Es el malson d’un occidental atabalat, una visió plausible del nostre món a més o menys llarg
termini. Aquesta regió d’Àfrica que Claire Denis (que va créixer al Camerún) es nega a situar amb
presició no és, potser, el lloc dels últims espasmes post colonials. Més aviat és un laboratori de les
explosions que es preparen fatalment per tot arreu a qualsevol país on la injustícia s’ha passat de ratlla,
on la cobdícia assoleix el seu cim, on la matança és l’únic recurs dels afamats. White Material (“les coses
que pertanyen als blancs”) és una pel·lícula d’avui i de demà.
A la manera de Gus Van Sant amb Elephant, la cineasta es posiciona perllongadament a l’ull del
cicló. La violència de la guerra civil és aquí, ben al costat, al voltant. Els signes, les advertències (fins i tot
de part de l’exèrcit francès) es multipliquen, els nens soldats ronden, el perill és sempre molt a prop.
Però en el centre, en al camp, domina una estranya calma. Obrers i caporals han abandonat la plantació
de cafè. La casa dels blancs és silenciosa. El fill (Nicolas Duvauchelle) dorm a la seva habitació, l’avi
(Michel Subor), propietari de la finca, dormita a la banyera. L’única que es mou sense parar és la mare,
Maria (Isabelle Huppert). Però el seu combat pretén, finalment, la immobilitat. En una absoluta actitud
de negació, vol, costi el que costi, continuar igual, fer les collites de cafè tal com està previst. Quedar-se,
aguantar.
Isabelle Huppert, doncs. Parlem-ne. Està de moda ara de tractar amb ironia l’habilitat que té
tan per escollir els seus papers com les seves actuacions. Però, que s’espera d’una gran actriu? Que es
deixi anar sota mímiques i tons? Que no la puguem conèixer, que no la puguem reconèixer? Tot el
contrari! Volem assistir a la trobada entre la figura coneguda i el paper desconegut. Maria és més
apassionant encara si s’assembla a la Isabelle Huppert, o a la idea que un cinèfil se’n fa. Una dona que es
nega a deixar el lloc, a cedir un centímetre quadrat del seu territori. Però també una desconeguda (a
l’igual que totes les stars) que vol creure i fer creure als altres – aquí els africans, els negres – que és
igual que ells i propera quan en realitat no ho és.
Claire Denis té un do per trobar el punt de confluència entre un actor i un paper: el mateix petit
miracle es produeix, més discretament, amb Christophe Lambert, que actua com l’ex-marit de Maria,
molt més fatalista i inert que ella. És estrany trobar Lambert, aquí i las, exiliat i desocupat, Lambert que
s’ha vist poc en les pantalles dels últims anys… Aquests personatges no son herois: no provoquen
admiració ni simpatia. La cineasta es nega a afavorir l’una o l’altra de les forces presents –encara que hi
ha un plaer pervers en veure Maria-Huppert obligada, amb la escopeta apuntant-li el cap, a repartir els
dòlars per passar un cordó policial. És la seva primera capitulació. L’important és notar l’increment del
caos. Marie NDiaye, premi Goncourt per Trois femmes puissantes, coguionista de White Material, no
retrocedeix, se sap, davant de cap crueltat. Amb ella, Claire Denis arriba poc a poc a paroxismes en el
tema, molt habitualment sense violencia explícita. Un exemple d’escena sorprenent, entre altres: uns
insurrectes han robat una farmàcia. En un camí de la sabana s’estiren a terra i prenen tots els
medicaments, sense mirar com si fossin caramels, amb la avidesa dels que es reparteixen un botí.
L’obscur objecte del desig fa desaparèixer inclòs l’instint de vida.
Claire Denis és una de les poques cineastes franceses que van al fons de les seves obsessions,
que escenifiquen la veritat última de certes pulsions (veure Trouble every day, estranya pel·lícula de
vampirs). Hi ha quelcom bestial – però també catàrtic – en la seva visió. Una potencia dionisíaca,
caníbal, assumida i satisfeta, mes enllà del bé i del mal.
MÉS INFORAMCIÓ : http://www.allocine.fr/film/fichefilm_gen_cfilm=110549.html
“Artesania, creativitat i industria”. Nét i fill de ceramistes, Toni Cumella descriu amb aquestes tres idees la feina que Ceràmica Cumella porta a terme des del 1880. El seu avi, Josep Regàs Cruell, va fundar una empresa dedicada a la realització de ceràmica tradicional. I el seu pare, Antoni Cumella Serret, la va transformar per poder fer la seva obra personal com a escultor i a mitjans dels anys seixanta la va començar a especialitzar en la producció de ceràmica per l’arquitectura.
“L’essencial és invisible per als ulls”, diu el Petit Prince de St-Exupéry. Mai millor dit: els nostre ulls només perceben una petita part del mon en què vivim.
