DILLUNS DE CINEMA · 18 DE MARÇ

DILLUNS 18 DE MARÇ A LES 20.00 H, entrada lliure

UN HOMME QUI CRIE de Mahamat-Saleh Haroun

un-homme-qui-crie-poster

Amb: Youssouf Djaoro, Diouc Koma, Emil Abossolo-Mbo, Hadjé Fatimé N’goua…

Sinopsis: El Txad dels nostres dies. Adam, a la seixantena, antic campió de natació és monitor a la piscina d’un hotel de luxe a N’Djamena. El país es troba en guerra civil i els exèrcits rebels amenacen el poder. El govern, crida la població per a un “esforç de guerra” que els exigeix diners o joves en edat de combatre. Però Adam no té diners, no té més que el seu fill…

Critica: Premi del jurat a Cannes, el darrer film del txadià Mahamat-Saleh Haroun pren una deriva inesperada davant allò que s’espera sovint del cinema africà. Una obra delicada, perifèricament política, que se centra en les emocions.

Adam, el vigilant en cap de la piscina d’un hotel de luxe, és un antic campió de natació. Des de fa trenta anys aquesta piscina és la seva vida, el seu univers, s’estima aquest petit paradís. El seu fill Abdel treballa amb ell, però l’hotel acaba de ser comprat per inversors estrangers que consideren que un de sol és suficient, i decideixen transferir Adam al lloc de guàrdia de la barrera, alhora que desfer-se de gran part de la plantilla. Aquest fet és viscut com una mutilació humiliant, una ferida viva que fa degradar-se la bona relació entre pare i fill.

A través d’aquesta retrogradació viscuda per Adam com una lacra social, és la globalització qui s’assenyala, amb els seus efectes perversos per introduir en aquesta història una tensió malsana en el si de la família. I és que en aquest context, una bona part d’Un homme qui crie està centrada en els esdeveniments i sentiments que portaran a l’abandonament del fill pel pare.

No hi ha lentitud en Un homme qui crie, però hi ha l’espera de la guerra, gairebé més insuportable que els combats. Els moments d’inacció, tranquil·la o angoixada contenen una gran bellesa. Mahamat-Saleh Haroun és abans que res un minimalista de l’emoció, que sap nodrir-la com un so encara inaudible, però que participa ja en l’ambient. En efecte, emparant-se darrera la història d’aquest pare desclassat en raó de la seva edat i que troba en el seu fill un impossible rival, l’Homme qui crie s’assigna ja una tasca difícil, de saber donar existència a la substància mateixa d’un drama familiar sense excessos ni ultratges, en el marc ben particular d’un Txad dividit.

Un homme qui crie subratlla el caràcter destructor de la guerra, constantment fora de camp però el pes de la qual és omnipresent. Aquest film, de fet, no tracta sobre la guerra sinó sobre aquells que l’encaixen en silenci, aquells els drames dels quals no apareixen en els llibres d’història. El posicionament davant l’ésser humà és gairebé l’únic, en el quadre que construeix Haroun amb la seva posada en escena, depurada, que aïlla els personatges interrogant-se sobre les seves decisions, només varia la distància de l’objectiu.

Synopsis : Le Tchad de nos jours. Adam, la soixantaine, ancien champion de natation est maitre nageur de la piscine d’un hôtel de luxe à N’Djamena. Lors du rachat de l’hôtel par des repreneurs chinois, il doit laisser la place à son fils Abdel pour prendre le poste de gardien. Il vit très mal cette situation qu’il considère comme une déchéance sociale. Le pays est en proie à la guerre civile et les rebelles armés menacent le pouvoir. Le gouvernement, en réaction, fait appel à la population pour un « effort de guerre » exigeant d’eux argent ou enfant en âge de combattre les assaillants. Adam est ainsi harcelé par son Chef de Quartier pour sa contribution. Mais Adam n’a pas d’argent, il n’a que son fils…

Critique . A quel terrible sacrifice est-on prêt pour garder son travail ? Jusqu’où peut-on aller pour préserver le fragile équilibre de sa vie ? Le réalisateur pose ces deux questions majeures presque sans en avoir l’air, au fil d’un récit d’une lumineuse simplicité. Le vieux maître nageur d’un hôtel de luxe de N’Djamena, ancien champion de natation, est relégué à un emploi subalterne par son fils. Mais une guerre civile endémique fait rage, qui, tel un monstre jamais rassasié, réclame son tribut humain…

Le sujet de cette fable emprunte au néoréalisme – le cas de conscience d’un opprimé poussé à bout – comme au cinéma muet – le déclassement du héros rappelle Le Dernier des hommes, de Murnau. Le metteur en scène bâtit sa tragédie par petites touches, sensibles et attachantes (émouvante scène de repas où la mère ne peut comprendre ce qui sépare père et fils). La force du film est dans le va-et-vient entre situations du quotidien et références mythologiques. Il faut des acteurs puissants pour habiter ce double espace : Youssouf Djaoro possède une force tranquille, quasi « fordienne ». Sa douleur nous glace, et plus encore les vers d’Aimé Césaire qui ferment le film et explicitent son titre : « Gardez-vous de vous croiser les bras en l’attitude stérile du spectateur, car la vie n’est pas un spectacle[…], car un homme qui crie n’est pas un ours qui danse… ».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s