Exposició col·lectiva: “De l’Endiot al Ploraire. Figures del burlesc sabadellenc”

exposicio-setembre-2016-alliance-francaise-sabadell

Antoni Marquès, Isidre Manils, Joan Vilapuig, Oriol Vilapuig, Xavier Ristol, Francesc Bordas, Joan Alavedra, amb la col·laboració de Josep Ache, Maria Marín, Carles Bordas, David González Ruiz i Joaquim Sala Sanahuja.
Inauguració, dissabte 3 de setembre de 2016 a les 12h. Cloenda, divendres 28 d’octubre de 2016 a les 19h.

De l’Endiot al Ploraire: Figures del burlesc sabadellenc.
Per Joaquim Sala-Sanahuja.

L’origen d’aquesta exposició és una postal que l’artista Francesc Bordas va comprar casualment als Estats-Units d’Amèrica per internet. La fotografia és de Sabadell, d’una Festa major.

S’hi veuen uns capgrossos, i més enllà un gegant, i una colla de vailets engrescats. El carrer, encara sense empedrar, és visiblement la Via Masagué, a tocar del xamfrà de cal Sostres, una mica més amunt de l’església de la Puríssima; i l’època, el 1917. L’envia des de Barcelona un senyor americà, Albert B. Aldrich, a la seva germana Mabel, a Berkshire, estat de Nova York, la qual s’acaba de casar a corre-cuita amb un jove que ha de marxar inesperadament al front de la Gran Guerra, al nord de França (els Estats-Units acaben d’entrar a la guerra).

El senyor Bert B. Aldrich i la seva muller són missioners baptistes, de la Missió Baptista americana, i és molt probable que visitessin, uns dies abans, l’Església Evangèlica Baptista de Sabadell, que dirigia el pastor Ambròs Celma. Sabadell els devia semblar un indret remot –la situen a quaranta quilòmetres de Barcelona!-, sense res de tot allò que caracteritza una ciutat americana: una avinguda ampla amb una Biblioteca, un Institut d’estudis mitjans, uns magatzems comercials… Res, llevat de les fàbriques, no hi té, a Sabadell, una dimensió notòria: és la dificultat que palesen les postals d’aquella època, i en general, de totes les èpoques. Quina imatge pot donar al foraster una idea sublim d’una població? Els fotògrafs de Sabadell es veuen amb penes i treballs per trobar-hi una vista grandiloqüent o lírica que pugui viatjar i sorprendre el destinatari. De líric tan sols hi ha el bosc de can Feu, però un bosc no designa mai una ciutat. Aquesta dificultat de transformar-se en imatge ha estat de sempre una constant de Sabadell. A començaments dels anys seixanta la casa Escudo de Oro distribuïa unes postals amb la vista de la benzinera de la Creu de Barberà, a l’angle extremament agut que formen l’Avinguda i la Carretera de Barcelona, a l’indret on hi havia la Creu. Uns anys més tard era una vista del nou camp de futbol del club local, que poc abans havia tocat el cel de la Primera divisió. O el Pavelló d’Esports contruït cap a Sant Oleguer, una proesa tècnica, segons la premsa local. O el santuari de la Salut enmig de boscos, una altra paradoxa. O finalment la Torre de l’Aigua, el dipòsit elevat que dóna pressió a la xarxa de distribució d’aigua…

El cas és que el senyor Aldrich, l’any 1917, tria una vista que ha captat el fotògraf postalista Josep Boixaderes, una rua de gegants i capgrossos que ell identifica erròniament amb el Carnaval. Perquè el senyor Aldrich no sap que els capgrossos i els gegants surten al carrer a la més mínima festa, per la Festa Major, per Corpus si cal… Són llogats a Barcelona, però surten com els cargols en el moment de les grans celebracions. Allò, a manca d’altra cosa, constitueix la imatge forta de la ciutat. Però la tria ingènua del missioner conté una lliçó: si un lloc no es pot representar en imatges sublims, hi triem les que són ridícules. Perquè del sublim al ridícul només hi ha un pas, com diu la dita. I aleshores apareix, amplificat, allò que és burlesc (el burlesc és un rabejar-se en el ridícul, i la personificació n’és el capgròs).

La lliçó d’ara fa cent anys del senyor Aldrich és, en aquesta mostra d’ara, un motiu de reflexió. L’humor, que clàssicament ha estat vist com un dels trets característics de la mentalitat sabadellenca, potser no és sinó una eina enganyosa. En la nostra lluita inútil contra una realitat “de canyar”, la ironia ha estat sempre l’única arma que hem tingut a mà. I el burlesc, una daga sofisticada amb la qual els nostres avantpassats i nosaltres mateixos hem intentat clavar la gran estocada a la vida. Per això la nostra percepció burlesca de molts aspectes de la vida corrent, els nostres mites xocants, els nostres personatges més simbòlics, que surten directament d’un escenari burlesc. Quins són els nostres mites?: el Rana, el manyà que reviu Marià Burguès a Sabadell del meu record; el filòsof Jenaro Grau Salat, “Jenaro”, autor de les cèlebres “conferències circulars”, el Sànchez carameler, el nostre Fregoli de tota la vida, disfressat amb mil difresses… O, més ençà, “el Molles”, un homenet que captava amb la mateixa cara trista d’en Cambó i amb una sotana que li havia donat una majordona, tot això fent uns saltironets; en Solsona, rei de la regalèssia i de l’estrep, presidint la sortida de les escoles, i més lleig que pegar un pare, que diu la dita.

Tots aquests mites tan arrelats en la nostra mentalitat havien estat sublimats, en certa manera, per un artista cruel que manlleva el seu pseudònim de la mateixa matèria que toca: el Grapa. Potser ningú com el Grapa, de nom Gustau Vila, no s’ha submergit mai tan endins en el burlesc. I tant s’hi esmerçà que va acabar malament: exiliat, deshonorat, negat… En la línia del senyor Aldrich i del Grapa, calia doncs obrir de nou la ferida per mirar de cauteritzar-la. Aquesta exposició a l’Alliance Française, que obre també l’any del centenari de la postal del senyor Aldrich a la seva germana, i que coincideix amb la Festa Major, és més un acte quirúrgic que no pas artístic. Els participants –Antoni Marquès, Isidre Manils, Joan Vilapuig, Oriol Vilapuig, Xavier Ristol, Francesc Bordas,    , amb la col·laboració  de Josep Ache, Tomàs Pladevall, Carles Bordas, Hermann H. Schmidt, David González i el suara signat– han intervingut amb una llanceta en el nostre món imaginari. De vegades el dolor ens fa riure.

Advertisements