Muros. Cinefòrum amb Pablo Iraburu, director. 27 de novembre de 2017.

Muros-Alliance-Francaise-Sabadell

Cuando cayó el Muro de Berlín archivamos la idea de los muros de separación como parte del pasado. La realidad es exactamente la contraria. Nunca en la historia de la humanidad se habían construido tantos muros. Jamás habían existido tantas vallas, verjas, alambradas, zanjas y murallas. Son miles de kilómetros, en las partes más distantes y diferentes del planeta. Esta película narra historias reales de personas que viven a ambos lados de muy distintos muros. El que divide Sudáfrica de Zimbabue, el muro de separación entre Estados Unidos y México, la valla que en Melilla separa España de Marruecos.

El planteamiento visual y narrativo del film se centra en el concepto de muro, sin entrar en análisis geopolíticos ni en la valoración estratégica o moral de la situación. Los retratos cercanos e intensos de personas reales, el acercamiento a su vida real e íntima nos deja ver que, a ambos lados, todos compartimos similares ilusiones, pensamientos y emociones.

PALMARÉS

La película ha sido premiada en los siguientes festivales: IDFA (Amsterdam, Premio Global Justice concedico por Oxfam Novib-Holanda), Cinema for Peace (Berlín), International Film Festival (Cleveland), Doha Film Institute (Qatar), IBAFF (Murcia), International Film Festival St. Paul (Minneapolis), Film Festival (Estocolmo).

Selección: Festival Internacional de Cine de San Sebastián-Zinemaldia 2015, Festival de cine y Forum Internacional sobre Derechos Humanos (Ginebra), Festival internacional de cine documental sobre Derechos Humanos (Praga), Filmfestival der Menschenrechte (Nuremberg), Vilnius Film Festival (Lituania), Film Festival Milennium (Bruselas), Le Voici dell’ Inchiesta (Italia).

  • dilluns 27 de novembre a les 20h
  • Alliance Française de Sabadell

>>>VER TRAILER<<<

Anuncis

Cine & encuentro: proyección VOS de ‘District Zero’ con la presencia de Pablo Tosco, co-director. 28 noviembre 2016.

district-zero-alliance-francaise-sabadell

District Zero
What’s hidden inside the smartphone of a refugee?

¿Qué se esconde dentro del teléfono de una persona refugiada? Ahí están sus recuerdos, su memoria, su identidad, los contactos con el mundo del que ha tenido que huir. Esta película narra el día a día de una diminuta tienda que repara móviles en uno de los mayores campos de refugiados del mundo.

Proyección VOS con la presencia de Pablo Tosco, co-director. En colaboración con Intermon Oxfam.

  • Lunes 28 de noviembre, 19h30
  • En la Alliance Française de Sabadell (Sant Joan 35).
  • Gratuito.

DESCARREGAR DOSSIER COMPLET

PRESENTACIÓN DE LOS DIRECTORES (PABLO IRABURU, JORGE FERNÁNDEZ MAYORAL, PABLO TOSCO):

Llevábamos años queriendo hablar del asunto de los refugiados. Continua llegint

Institut Francès de Barcelona

CINÉMA _ 44 FESTIVAL INTERNATIONAL DE JAZZ DE BARCELONE
Je t’aime, moi non plus en présence de Maria de Medeiros

France, 2004 / 2h04 / VOSE / documentaire.
Dès que l’on s’intéresse aux relations tumultueuses entre les artistes et les critiques, les anecdotes ne tarissent pas. Il est rare qu’un artiste ne se souvienne pas précisément d’une petite phrase meurtrière qui l’aura marqué à vie. Mais une critique peut aussi changer sa vie, provoquant le sentiment d’avoir été compris et aimé.

lundi 12, 20h.
Après la projection, Maria de Medeiros se prêtera à un jeu de questions-réponses avec le public.

CINEMA _ 44 FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA
Je t’aime, moi non plus de i en presència de Maria de Medeiros

França, 2004 / 2h04 / VOSE / documental.
Quan ens interessem en les relacions tumultuoses entre els artistes i les crítiques, les anècdotes no s’acaben mai. Una artista sempre recordarà unes paraules ofensives i el marcaran per a tota la vida. Però una crítica també pot canviar la seva vida, provocant el sentiment d’haver estat comprès i estimat.

dilluns 12, 20h.
Després de la projecció, Maria de Medeiros intercanviarà preguntes i respostes amb el públic.

Pel·lícula “Entre nos mains” dilluns 22 d’octubre a les 8 del vespre en VOS

Entre nos mains de Mariana Otero

 

Dilluns 22 d’octubre 2012 a les 8 del vespre a l’Alliance Française de Sabadell (carrer Sant Joan, 35) – entrada lliure

 

Fiche

Réalisation                                        Mariana Otero

Producteur                                       Denis Freyd

Photographie                                   Mariana Otero

Montage                                            Anny Danché

Compositeur                                    Fred Fresson

Montage son                                   Cécile Ranc

Duration                                             100 min

 

 

Sinopsi: Si l’empresa on has treballat sempre està a punt de fer fallida, què faràs? Un grup de dones es troben amb aquest dilema quan la fàbrica de roba interior on treballen està a punt de desaparèixer. El procés serà un llarg aprenentatge de com es poden impulsar projectes cooperativament.

Critica: Cooperativa sí, o cooperativa no? La seva empresa de llenceria femenina, a prop d’Orleans, és en declaració de fallida i els treballadors s’ho pregunten. Per què no una “Societat Coo­perativa”? Per què no agafar el bou per les banyes?… Segurament, alguns estan completa­ment en contra. Altres dubten. Malgrat els temors, tots comencen a somiar: defugir l’atur, un futur possible…

Mariana Otero filma aquesta utopia, sense el lirisme del Duvivier de La Belle Equipe: a partir d’ara, el Front Popular és lluny. Però amb un cert fervor simple, de delicadesa còmplice. Al llarg de les setmanes que precedeixen el “gran dia” —el dia en què sabrem si la Societat Cooperativa és viable—, observa el fatalisme que va mudant, poc a poc, en cohesió. Aquesta petita empresa que, com tantes d’altres, funciona per “clans” s’unifica, somia amb innovar (colors més vius, models més atrevits per a reconquerir el mercat), fins al punt d’oposar-se a una contraproposició de l’amo, que els ofereix seguir essent un “associat exterior”! I a més, atzar o coincidència, un gran comprador els treu la clientela. I els bancs, sempre atents a no ajudar ningú, es retiren del joc. Adéu, cooperativa! Au revoir, utopia!

De sobte, en lloc de plorar o rondinar, els cinquanta futurs aturats d’aquesta empresa defi­nitivament condemnada es posen a… cantar. Com en un film de Jacques Demy. “Aleshores, adéu llenceria / D’ahir i d’avui / Reguitzells de setí / Boniques puntes de boixets / Sostens i calcetes / La SCOOP ja està acabada…”. Suau revolta que acaba amb una esperança: altres, un dia, reeixiran allà on alguns han fracassat… Moment melancòlic i magnífic.

 

Synopsis : Si l’entreprise où tu as travaillé depuis toujours est en dépôt de bilan, qu’est-ce que tu fais ? Un group de femmes se trouve face à ce problème quand l’usine de lingerie où elles travaillent se confronte à la disparition imminente. Le processus sera un long apprentissage de comment animer des projets de manière coopérative.

Critique : Scop ou pas Scop? Leur entreprise de lingerie féminine, pas loin d’Orléans, est en dépôt de bilan et les employés s’interrogent. Pourquoi pas une « société coopérative de production »? Pourquoi ne pas prendre en main leur destin ?… Bien sûr, certains sont résolument contre. D’autres hésitent. En dépit des craintes, chacun se met à rêver : au chômage évité, à un avenir possible, encore…

C’est cette utopie que filme Mariana Otero, sans le lyrisme du Duvivier de La Belle Equipe : le Front populaire est loin, désormais. Mais avec une sorte de ferveur simple, de délicatesse complice. Tout au long des semaines qui précèdent le « grand jour » – celui où l’on saura si la Scop est viable -, elle observe le fatalisme qui se mue, peu à peu, en cohésion. Cette petite entreprise qui, comme tant d’autres, fonctionnait par « clans » s’unifie, songe à innover (des couleurs plus vives, des modèles plus audacieux pour reconquérir le marché), au point même de s’opposer à une contre-proposition du patron, qui leur offre de rester un « associé extérieur» ! Et puis, hasard ou coïncidence, un gros acheteur leur retire sa clientèle. Et les banques, toujours promptes à n’aider personne, se retirent du jeu. Au revoir, Scop! Bye-bye, utopie !… Soudain, au lieu de pleurer ou de râler, les cinquante futurs chômeurs de cette entreprise définitivement foutue se mettent… à chanter. Comme dans un film de Jacques Demy. « Alors, adieu lingerie / D’hier et d’aujourd’hui / Ribambelles de satin / Jolis rubans de dentelle / Soutiens-gorge et culottes / C’en est fini de la Scop… » Révolte douce qui finit sur un espoir : d’autres, un jour, réussiront là où certains ont échoué… Moment mélancolique et magnifique.

 

Video (en français) : http://www.allocine.fr/video/player_gen_cmedia=19141950&cfilm=180622.html